Excursió sense temps a Sant Segimon

Set valents i afamats de natura el passat diumenge, 10 de gener, ens vam organitzar per tal d'impedir que dilluns recordéssim aquell diumenge com un dia sense pena ni glòria. 

Agraint-nos mútua i silenciosament la puntualitat dels bentrobats, vam fotre-li gas i entre quatre corbes i quatre tonteries ja érem al peu del canó, Collformic, amb ànsia d'estirar cames i ensumar

Ajaguts en la hospitalària branca d'un senyor àrbre,
sentant les bases d'un món millor.

aire fresc.

Baixem dels cotxes i el vent se'ns endú els pentinats. Un vent rebel ens deixava clar que seria una companyia perseverant, mancada d'atenció, però que a canvi ens deixaria el cel ben net per assaborir la profunditat de l'horitzó que permetia gran part del trajecte.

Els primers centenars de metres els vam compartir amb el "ramat" que sol pujar al Matagalls, però aviat ens en vam desentendre per dirigir-nos cap al camí, el que ens duria al Santuari de Sant Segimon, molt més tranquil, frondós i còmode, fruit del bons gats Bells que som!

Les fantàstiques vistes des de la vessant nord del Montseny,
des de l'ermita de Sant Miquel de Barretons

De camí al Santuari, uns quants bla bla bla que el vent s'endugué, uns glopets de té calentet en una àrea de servei imaginada, alguns silencis reconfortants, i un no sé si llarg, però sí ric en matisos "etc". Arrivant a cert revolt, de sobte ens apareix darrere una nevulosa de branques i troncs el bonic, discret i agradable Santuari, a mig vestir per obres. Hi fem un intensiu de contemplació 360º, remenem dins el petit i acollidor restaurant, foto, i decidim que el que toca és trobar un racó que ens mereixi, per fotre'ns els queviures que haviem carregat cadascú!

Sant Miquel de Barretons, ubicada allà on només s'hi arriba amb "dos collons"!;)

I aquí les valentes i valents que vam desafiar la "creu" del vent!

Un cop jalats, i també reconèixer fartets del vent que a estones et desordenaba els bàrtols, pugem uns quants, en una escapada llampec, a fer una ullada a l'ermita de Sant Miquel de Barretons. Una dura però breu pujada ens duria a un ermita, ben cuca, necessitada de caliu, i sobretot capritxosament ubicada en un raconet que descriuria amb la paraula privilegiatimponentmàgic. Foto ràpida que el vent no ens hi vol allí, i cap als cotxes, xino xano, arreglant la vida a base de saliva, i alimentant la nostra ànima amb allò que sovint entre setmana no li oferim, i que tant bé sabem que li senta...i que no senyalarem perquè cadascú ja deu saber el que és!;)

Ens despedim, amb cares de plaer, satisfacció, i segur que algú de "vull més", i ens encapsulem dins els cotxes amb el desig de sentir aquella sensació ambiental que sentiem aquell mateix matí mentres ens pentinavem, de relax, pau.

 

I "colorín colorado", d'aquí un més espero repetir, "contigo a mi lado"!!:)